Publicidad:
Terra
La Coctelera

Gran professió la de pedagog

No és fàcil la vida del músic, i menys encara la vida d’aquell que tot i saber que és músic, sap que el que més vol ser és pedagog.

Ull! Quina paraula, pedagog. Doncs no és res més que la persona que acompanya en el camí. Tu decideixes quin camí, i el pedagog fa que aquest viatge sigui tan agradable i profitós com sigui possible. I no pensis que el pedagog evitarà que ensopeguis i caiguis, no, el pedagog t’ajudarà a que t’aixequis per tu mateix i aprenguis què has de fer per no tornar a caure una altra vegada en el mateix lloc.

M’encanta aquesta professió, i cada cop que hi penso, més m’agrada. I quina assignatura millor que la música, que ha estat present sempre amb l’ésser humà, per acompanyar en el camí?

Tothom ha fet ús de la música en algun moment de la seva vida. Tothom canta de vegades, recorda musiques, té cançons preferides... Per tant és una molt bona àrea per ser pedagog. A més a més, després de molts anys d’estudiar música, un dia te n’adones que en realitat, no l’estudies sinó que te l’estimes.

I quan arribes a aquesta conclusió i sents en el teu interior que el que vols fer és acompanyar en el camí, camines cada dia al costat d’algú, li cantes, li ensenyes a cantar, li mostres músiques d’arreu, li ensenyes a escoltar sense prejudicis, li dones eines per fruir amb tot tipus de música i aspires a aconseguir que la música faci d’aquell viatger una millor persona. Que gran professió la de pedagog!

5 cèntims sobre la meva vida

Doncs, jo vaig néixer un 3 de desembre de 1980 (encara no haig d’amagar la meva edat) a la ciutat de Sabadell, i he viscut allà, amb aquestes vistes (com per marxar!)

Vaig tenir molta sort, perquè a prop de la meva ciutat hi ha unes galeries, a on acostumaven a anar a comprar els meus pares, que tenien, entre d’altres botigues, una botiga de música.

També vaig tenir molta sort que el botiguer posés a primera fila de l’aparador un saxo alto. El seu cos lluent atreia els meus ulls de nena de guarderia, i sempre que passàvem per allà jo em quedava embadalida mirant-lo, semblava que m’hipnotitzés, i inevitablement els meus pares n’eren conscient de la meva atracció.

Els reis que van passar aquell any per casa, sembla que també eren conscients de la meva atracció però no tenien del tot clar que m’havien de portar, així que em van deixar al costat de les sabates un casio, molt petit, ideal pels meus dits petits, que tenia 4 sons possibles: piano, violí, saxo i un altre que semblava un xilòfon.

Aquell 6 de gener també vaig tenir molta sort, perquè un saxo no l’hauria pogut fer servir, però aquest aparell singular, només l’havia d’engegar i picar les tecles perquè sonés.

Va anar passant el temps i no em va donar per altra cosa que per reproduir en el meu casio la música que apareixia als anuncis de televisió. Escoltava, buscava el mateix so, i mica en mica arribava a construir la mateixa melodia.

Els meus pares van veure que allò podia significar alguna cosa, i vaig tenir la sort que el cosí de la meva mare s’havia posat a estudiar baix elèctric amb un grup, feia poc, i un dels components del grup havia obert una escola de música a Sabadell.

Us imagineu a on vaig anar a parar... Doncs, sí! A aquesta escola de música, i sabeu quin instrument vaig triar... Doncs, no! No vaig triar el saxo. En aquell moment el casio que compartia amb mi moltes estones, havia despertat uns sentiments més profunds en el meu interior que el meu anterior amor platònic. Vaig triar el piano i aquest va ser el començament d’una meravellosa relació instrumental.

El concert més emotiu de la meva vida

Després de reflexionar sobre tota la meva trajectòria interpretativa, haig de reconèixer que el concert més emotiu que he fet, ha estat en un entorn on no hi havia músics, on no hi havia un gran piano, i on no es pagava entrada.

El concert més emotiu que he fet, va ser a la festa de graduació de FP, a on anava tocant mentre els meus companys feien el discurs de cloenda d’aquella promoció, i anaven recollint els seus diplomes.

Aquell va ser el millor concert que he fet, no per la dificultat de les obres, ni per les possibilitats de promoció en el meu món professional... Va ser el millor, perquè allà vaig apropar la música a les persones normals que ens trobem cada dia pel carrer, perquè una companya no va poder acabar el seu discurs, perquè el nocturn de Chopin que jo anava tocant, la va fer plorar, perquè tothom va participar en aquella festa de graduació, i el piano va formar part de tota aquesta festa des de dins, i no com una cosa posada a sobre, ni a sota. Tota la música que va sonar, va estar totalment lligada amb les emocions que allà es van experimentar.

Quin gran concert i quin gran record!

Què pot fer un pianista en una orquestra?

De petita estava una mica desanimada perquè pensava que els pianistes només podien tocar en orquestra quan interpretaven concerts solistes... Ai! Pobre ignorant!

Ara us diré tot el que he fet en una orquestra.

Per començar vaig interpretar el cucut en la “Simfonia de les joguines” de L. Mozart (amb flauta de bec), després vaig fer el continu en un concert per violí de Corelli i en el Gloria de Vivaldi, no fa gaire vaig tocar la celesta en una obra de Gershwin, i l’última intervenció la vaig fer tocant el clave en una opera de Haydn.

No ho hagués dit mai!

Aquí teniu les fotos:

Cors i Corals

Aquesta és una llarga, llarga història. Tot va començar quan tenia aproximadament 10 anys, en una coral de l’escola de música a on estudiava. Des d’aquesta moment, fins que vaig acabar el grau mig, vaig cantar en 3 corals de la mateixa escola. Jo m’anava fent més gran i havia de passar a formar part d’una coral de persones més grans.

Quan vaig estudiar magisteri musical a la UAB també vaig experimentar el que era cantar en un cor universitari, només durant un curs acadèmic, perquè no podia amb tot, però va ser una experiència molt agradable. Fins i tot vam fer un intercanvi amb un cor de Madrid.

Aquest viatge a Madrid va significar molt per mi, va ser la primera vegada que vaig entrar al museu del Prado, i mai oblidaré aquella experiència. Des de llavors que estic enamorada platònicament d’aquesta ciutat, i quan passen uns quants anys, intento tornar per no perdre aquesta sensació.

Un nadal també vaig formar part del Messies participatiu que organitzava “la Caixa”. Van ser força dies d’assaig i una experiència el dia del concert al Palau de la Música inexplicable. Tot de persones assegudes a la zona del públic, cantant (jo una d’elles), i els expectadors a platea amb la boca oberta. Era una vivència que m’havien explicat i que no em volia perdre, així que vaig invertir una mica de temps, i ara que ja l’he viscut, la recomano a tothom que estimi, canti i llegeixi la música coral.

Després de passar les proves d’accés a l’Esmuc, vaig cantar en el cor de clàssica i contemporània (una assignatura), però va ser molt amena i agradable, crec que el repertori era molt encertat. Un parell de cursos després vaig cantar en el cor de la música tradicional, i aquí, m’ho vaig passar super bé! Van ser tres setmanes, amb tres directors diferents, i tres repertoris diferents, i va ser una experiència concentrada i molt profitossa.

Ara per ara no formo part de cap cor o coral, però no he perdut el contacte amb aquest món. Sovint rebo trucades d’alguns cors que em coneixen per fer els acompanyaments pianístics.

M’ho he passat tan bé amb aquestes formacions que estic convençuda que quan tingui una mica més de temps tornaré a formar part d’algun cor o coral, sens dubte!

El món de la Big Band i la música moderna

Fa uns quants anys vaig tenir la sort de formar part d’una Big Band dirigida per una gran persona.

Aquesta època per mi va ser força estressant, però quan arribava el dissabte al matí, i anava a l’assaig, començava el cap de setmana, i la sensació d’estrès desapareixia completament.

Es van fer molts concerts i vam anar a tocar a força llocs, però després de quatre anys, i una vida massa ocupada, vaig decidir que un altre pianista ocupés el meu lloc i aprengués tot, o més, del que jo havia après.

Les persones amb les que tocava van apropar-me a la música moderna d’una manera molt engrescadora i gens segregacionista (jo mai havia tocat música moderna), tothom va ser molt comprensiu amb mi. El director em va facilitar molt de material perquè no em costés llegí patrons americans, o improvisar alguns solos... Vaig fer una presa de contacte amb aquest món que em va deixar un meravellós record per tota la vida.

Va ser una gran època, llàstima que poc després que jo marxés, la Big Band es desfés.

La música de cambra

Ja de ven joveneta vaig tocar en algunes agrupacions, primer vam intentar fer un trio clàssic amb violí, violoncel i piano, però la violoncel•lista no venia mai als assajos, i l’intent va fracassar.

Després es va crear un quartet amb tres flautes travesseres i piano. Aquest quartet va ser creat per tocar el Flute Fiesta, i després de fer uns quants concerts, la formació no va continuar.

Finalment, quan m’havia de preparar el primer i segon curs de música de cambra per examinar-me al Conservatori, vaig tocar en vàries formacions: Duet de violí i piano, duet de flauta travessera i piano, duet de viola i piano, trio de violí, flauta travessera i piano... i amb el que vaig suar una mica, quartet de violí, viola, violoncel i piano.

Després d’aquests intents en el món de la música de cambra, la meva vessant interpretativa va apropar-se més al món de l’orquestra i de l’acompanyament de cors.

Properament en aquest blog...

En aquesta secció podreu trobar tot tipus de materials d’interès pels qui es considerin músics i pedagogs, com jo.

Estigueu alertes, perquè si us adormiu, no tindreu temps de posar-vos al dia amb tants recursos!